Dalí, Dalí i més Dalí

El proppassat 4 d'octubre de 2008 vaig presentar una comunicació a la XIX trobada de plàstica, celebrada al Caixafòrum. Es tractava d'una posada en comú de diferents experiències en la frontera de l'art i la ciència. La trobada la va obrir en Jorge Wagensberg, director del Museu de la Ciència de Barcelona o Cosmocaixa, amb una ponència que portava per títol: "Intel·ligibilitat i bellesa". L'assistència va ser pels volts d'unes 120 persones del món de la docència en belles arts a nivell de primaria i secundaria.

Com deia vaig presentar una comunicació titulada "Fractals, relació entre matemàtiques i filosofia". No es que m'entusiasmés aquest títol però vaig preferir deixar-lo doncs era la manera com veien des de fora l'obra que anava a presentar: la insula smaragdina. Van ser aproximadament uns 20 minuts de xerrada i uns 10 minuts de preguntes. Em va fer una pregunta molt interessant sobre el com considerava que es produeix el moment de creació (l'espurna). Vaig comentar el que havia escoltat fa temps a una xerrada d'un científic al centre on treballo i que potser escriuré en un altre moment. També em van comentar si coneixia les cal·ligrafies de Joan Salvat-Papasseit. Em vaig veure obligat a dir la veritat: em sonava el nom però no coneixia el seu treball. Sembla increïble que no conegui les obres d'aquest poeta tot i la semblança relativa que guarden amb el meu poema visual:

Joan Salvat-Papasseit. Cal·ligrama 2 del llibre El poema de la rosa als llavis (1923).

Al final de la comunicació aproximadament una vintena de professors/es se'm van acostar per a facilitar-me el seu email. Posteriorment els hi he enviat íntegrament el programa generador de poemes per a que l'utilitzin a les seves classes.

Conclusió personal de la trobada i suggerida per la ponència d'en Wagensberg: Dalí, Dalí i més Dalí.

Què he de fer?

Rescato un escrit que vaig redactar fa aproximadament un any i que m'ha fet molta gràcia trobar. Continuo pensant exactament el mateix.

RRRRRRIIIIIIIINNGGGGGGGGGGG! Què passa? O no, un altre cop dilluns...M'aixeco amb l'estrèpit del despertador. A correcuita, em despullo i dutxo amb aigua calenta. Després de vestir-me i esmorzar precipitadament, recullo l'entrepà, la bossa amb el mòbil i els calers i surto disparat cap a la feina. Després de passar-me masses hores mirant de solucionar problemes que en realitat no m'importen res en absolut, torno a casa cansat i gairebé sense energies. Les suficients per preparar el sopar i caure rendit sobre el sofà i entretenir-me amorrat al televisor.

En realitat, la majoria de mortals compartim una vida molt semblant. Monòtona. Maquinal. Inercial. Sort en tenim dels raigs de llum que ens arriben d'aquells que més estimem! En aquest context, quants de nosaltres mai s'ha plantejat de tot cor la següent pregunta: Què he de fer? No em refereixo al quefer diari sinó al pla vital. Què faig amb la meva vida? Em satisfà ser una màquina de treballar? Em sento realitzat? No heu sentit mai una veu interior que es resisteix a tot això? Normalment la pobre veueta no arriba ni a comunicar-se amb nosaltres doncs el soroll quotidià és massa eixordidor. Tanmateix estir segur que, encara que no ho diguem a ningú, tots pensem que el que fem no ens omple del tot. Si alguna vegada ens ho hem preguntat, possiblement la resposta quedi sense contestar i ens veiem acte seguit immersos en la espiral del dia a dia, oblidant-nos d'aquestes...tonteries.

Al meu entendre és important que ens preguntem honestament què volem fer. Poc després de preguntar-nos-ho, veurem que ens assalten desenes d'opcions: ho deixo tot i continuo estudiant allò que sempre m'ha agradat. Envio un currículum a aquella empresa o organisme que sempre he somiat estar. Buido tots els estalvis i em compro un veler per donar la volta al món. Què sé jo. Quina opció doncs escollir entre totes aquestes? Potser estudiar allò que sempre havia desitjat. Però ara que hi penso, potser ja sóc massa gran per fer-ho. A més, el meu nivell de vida d'ara no em permet fer aquest canvi tant brusc: com es pagarà la hipoteca i el col·legi dels nens? Aviat, el nostre cap comença a analitzar totes les opcions i es dona compte que està tan atrapat en la vida que porta ara que no sap com sortir-ne'n. Cansat de pensar-hi, aviat deixa estar el tema i torna a la seva rutina de sempre.

L'única manera de rebentar tota aquesta amalgama de pensament negatius (si, rebentar-la, fer-la miques) és redueix, al meu entendre, a fer cas del simple i antiquíssim axioma "Coneix-te a tu mateix". Els misteris essencials de la vida (i la mort) ja fa segles que estan resolts. El problema és que malhauradament els hem oblidat. O pitjor encara, els tenim al davant i ni els reconeixem.

"Coneix-te a tu mateix". L'autoconeixement profund d'un mateix. Pensem en la ment de l'home com si fos semblant a una ceba. Capes concèntriques i al centre, el nucli. Hi ha gent que es passa tota la vida, que es diu aviat, vivint només la capa més exterior del seu ésser. És la capa més influenciable, la que depèn del lloc on hem nascut. De l'educació que hem rebut. La que dicta molts dels sentiments que pretenem ser genuïnament nostres però que no son res més que emocions heretades del nostre entorn familiar i cultural: "sóc del Barça", "no m'agrada la truita amb patates", "prefereixo la muntanya a la platja", "no puc viure sense internet", "sóc d'esquerres i progressista", "m'agrada l'olor a mar", "em fan por les altures", etc. Hi ha una xarxa interminable, amalgama amorfa de gustos i disgustos, fòbies i fílies que conformen la nostra personalitat. I amb la mera descripció d'aquestes ja pensem tot cofois que ens coneixem a nosaltres mateixos. En certa manera ho estem fent, si. Sentim que som del Barça. Sentim l'agradable olor a mar o el disgusts d'estar a una platja envoltats de turistes. Però ho som en la mesura que, per exemple, puc descriure una muntanya dibuixant-ne només el seu perfil. Quant més és la muntanya que el seu simple perfil! Quants camins, arbres, flors, coves, insectes, ocells i altres meravelles no es poden descriure amb un simple i trist perfil?

És com si un explorador volgués veure el centre d'un bosc però no pogués fer-ho doncs els arbres del seu davant li taparien la vista. Pensaria el viatger que tot el bosc son els arbres que té davant dels morros? En certa manera si que son el bosc. Però només una part molt minsa. El viatger, per conèixer el centre del bosc, s'hauria d'armar de valor i honestedat i apartar els primers arbustos per començar el seu viatge pel dens i fosc bosc.

Per tant, responent a la pregunta "què he de fer?", si és que mai teniu la desgràcia de fer-vos-la, jo contestaria: comença per conèixer en detall la teva capa més superficial i de la manera més honesta possible. Després, ja en continuarem parlant.

L'esvaïment de les deu mil formes

Hi ha un fenòmen de la percepció visual molt interessant. Es tracta del Troxler's fading o esvaïment de Troxler, en honor al seu descobridor Ignaz Paul Vital Troxler el 1804. El fenomen consisteix en l'esvaïment de la percepció perifèrica visual quan hom concentra la vista en un punt fixe. Per veure-ho de primera mà, tant sols es necessari fixar la vista en el puntet negre de la següent imatge:

Al cap de pocs segons, es pot notar com els colors grocs, cyan i magenta que es troben envoltant el punt van desapareixent progressivament fins a desaparèixer del tot. Alguns que fan aquesta prova veuen el groc que desapareix un últim lloc. D'altres veuen el magenta. En qualsevol cas, l'efecte final és que tot allò perifèric al puntet negre desapareix i només es veu un fons gris. Es creu que aquest efecte és degut a l'adaptació de les neurones del sistema visual. De manera semblant a la sensació que tenim al deixar caure un troç de paper sobre el braç: primer notem l'impacte, però pocs segons més tard ja no notem res més, com si el paper ja no hi fos.

En el budisme Zen, el món extern es representa o simbolitza per el que s'anomena les deu mil formes. Tot allò que veiem, que percebem, aquest caos de sensacions que penetren els nostres sentits el Zen ho compacta amb el nom de les deu mil formes. Només la ment que pot fer callar el seu discurs interior, la ment que es torna buida de tot pensament pot percebre tot tal com és. Aleshores les deu mil formes desapareixen i la ment pot contemplar el món en si mateix. De la unió d'aquesta idea amb el fenòmen perceptiu de Troxler n'ha nascut la següent obra:

Fixant la vista en la paraula BUIT, és a dir, buidant la ment de tot pensament, les paraules escrites al voltant en forma de cercles concèntrics, és a dir, LES DEU MIL FORMES, s'esvaeixen fins a desapareixer del tot. Això és, el buit mental de tot pensament esvaeix les deu mil formes i ens fa percebre el món tal com és en realitat.

Variació d'un poema de Brossa

Fullejant el llibre Joan Brossa. Poemes Objecte (Col·lecció Gart 1978) m'ha cridat l'atenció el poema 44:

N'he fet una variació canviant-ne la forma i el contingut:

He canviat la forma circular del poema de Brossa per la d'una cinta de Möbius que representa l'infinit. A més els dos pentagrames que hi surten representats corresponen a una transcripció a piano de Mort i Transfiguració de Richard Strauss. Amb aquests dos canvis he volgut emfatitzar el punt d'infinitat o transcendència que té la música, com per exemple aquest fragment del genial compositor alemany.

Anotació relacionada

Primera versió de la lul·liana

Cliqueu aquí per la versió completa

Inspiracions visuals

 

La lul·liana va prenent forma

Exposo directament un esquema del que crec que serà el projecte definitiu de la lul·liana:

Material entorn a l'insula smaragdina

He pujat al servidor el següent material relacionat amb el poema insula smaragdina:

• El còdi font del programa Fractus (el que genera els fractals del conjunt de Lindenmayer).
• El còdi font del programa Insula (el que genera els poemes). Hi ha varies versions: l'original i la modificació que vaig fer per l'exposició a les Cotxeres de Borrell.
• El video de l'exposició de les Cotxeres de Borrell en format AVI.

Cal dir que el software que adjunto (Fractus i Insula) està sota llicència GPL.

En 8 minuts i 45 segons

Reflexionava fa un temps sobre la relació entre música i forma. Vaig concloure fent una analogia: "És semblant al que passa amb dos diapasons que estan prou propers: si es fa vibrar un (música) l'altre també es posa a vibrar a la mateixa freqüència (forma). El resultat és una vibració ressonant dels dos diapasons a la mateixa freqüència (música-forma)". De fet els grans moments de, per exemple, la història cinematògrafica considero que són resultat d'aquesta ressonància. En aquesta línia, ja fa uns tres anys que em ronda pel cap una mena de videoclip o, simplement, un conjunt d'imatges relacionades amb una certa música que crec que tenen aquesta propietat de ressonància. Si més no, a mi em produeix aquesta emoció. Es tracta d'explicar la història mental de l'home passada, present i futura en exactament 8 minuts i 45 segons. Comencem per la música: moviment final de la Mort i transfiguració de Richard Strauss. En concret, els seus últims 8 o nou minuts (depèn de l'interpretació). Directament escanejat de la meva llibreta de notes, una mena de primiriu storyboard de com es desenvoluparia la filmació:

1. La lluna en primer pla, de nit.
2. La lluna reflexada en la pupila d'un ull obert, com al principi de Blade Runner.
3. Una dona reclinada, estirada però no del tot. Recolzada sobre un braç a una roca d'una platja. Vestida i mirant la lluna com absent (la nota sobre Miquelàngel ara no recordo a què es referia).
4. La dona s'aixeca, camina a poc a poc. Camina descalça sobre la sorra. En cert moment coincident amb la música, trepitja amb un peu l'aigua i es dóna compte que pot caminar sobre d'ella.
5. Vista panoràmica del crepúscle a una bahia (Portbou?).
6. La dona camina cap a l'hortizó sobre el mar. Sobre les onades. Descobreix la natura al voltant seu. Somriu per primer vegada.
7. Gira la vista al Sol i el mira directament. L'enlluerna.
8. La dona s'ha anat desvestint progressivament en el transcurs de la filmació. No per propia voluntat: els vels del seu vestit es van caient paulatinament. Arriba un moment que es queda nua davant del Sol, sobre el mar. Serena. Coincideix amb un moment "in crescendo" de la música. Es veu la noia sense cabell. Costa distingir ja si és una dona o home: andrògin? En un moment donat, agafa forces i comença a correr per sobre el mar. Salta pèr sobre les onades. Les pica amb el peu i s'esquitxa. Es produeix una sequència d'imatges alternativa entre la musica i un primer pla de la cara però estàtica. No es mou. Semblant al moment del film 2001 on l'astronauta s'enfronta amb la visió irreal de l'Univers (el moment LSD que dèien fa uns anys).
9. El punt culminant, la catàrsis. Coincideix amb el culminant de la música. L'andrògin salta amb els braços extesos. Crida amb totes les seves forces mirant fixament al Sol. S'hi fusiona i desapareix.
10. Panoràmica de la bahia. Només hi ha natura: el mar, les roques i el Sol. Coincideix amb un moment de relaxació musical.
11. La càmera fa un zoom lent al Sol. Ens enlluerna.
12. Fos a blanc i final.

L'arrel pitagòrica de la Física