abril 2007

Exposició a les Cotxeres de Borrell

Breu vídeo on es mostra l'exposició de l'insula smaragdina dels passats 3 a 11 de maig de 2005 a les Cotxeres de Borrell. La música de fons correspón a l'arabesca nº1 de Claude Debussy.

 

Una altra lul·liana

Un dia qualsevol em trobava a l'estació de metro d'Urgell. Tot esperant, assentat a un banc, estava distret mirant el terra i pensant què sé jo.

De cop em vaig fixar en les curioses rajoles del metro i vaig pensar que eren semblants a cert dibuix de l'Escher:

La disposició i colors de les rajoles indueixen una il·lusió òptica que provoca el que s'anomena una percepció multiestable. El dibuix resultant dona la sensació de que son un conjunt de cubs tridimensionals. Ara bé, segons com ho mirem, el que sembla un cub es converteix en un espai buit entre els tres cubs adjacents. I viceversa: el que sembla un espai buit, es converteix en un cub rodejat per tres espais buits. El que no podem fer es percebre el buit i el cub a l'hora. Un altre exemple és el cub de Necker. Estava doncs mirant el divertit efecte òptic quan de cop vaig pensar: si hi hagués un pentàgon podria relacionar-ho amb Pitàgores. Però després em vaig donar compte que tot eren hexàgons. I de cop, com una espurna, em va venir la següent idea: com que els cubs s'assemblen a una escala (com en el dibuix de l'Escher), podria relacionar-ho amb la famosa escala de Ramón Llull i posar-hi els noms a cada graó, tal i com surt al següent gravat:

La idea doncs era posar l'escala de Ramón Llull sobre les rajoles d'Escher, més o menys així:

La il·lusió òptica em permetia expressar que l'escala de Ramón Llul està com amagada. La tenim al davant però cal percebre-la correctament per mirar de pujar-la. Agafem un detall de la figura anterior:

De la mateixa manera que el cub de Necker, la paraula "Planta" pot estar alternativament en dos posicions: formant par de l'espai buit o formnat part de la clara blanca d'un cub que surt en direcció i sentit de l'espectador. Només quan la percebem en forma de cub podem reconstruïr tota la resta de l'escala luliana.

Crec que val la pena tirar endevant la idea: ara mateix la veig impresa de manera semblant al model d'1.50 m de l'insula. Els quadrats serien d'aproximadament la mida de les figures anteriors. Només hi hauria una escala i estaria sobre alguna línia rellevant en la construcció de l'hexàgon. Els colors han de ser el blanc, vermell i negre degut al seu simbolisme.

Una insula més illa

Durant l'exposició a les Cotxeres de Borrell de maig de 2005, vaig sentir alguna opinió sobre l'obra en el sentit de que quedava massa pobre el simple negre sobre blanc. De fet, mitjançant el programa que permet generar insules és possible canviar el color de fons i de les lletres (a part d'altres paràmetres) per tal de generar una obra al gust de l'espectador. Tanmateix, potser seria bona idea fer una modificació al programa que permetés canviar només el color interior del fractal. Així crec que es reforçaria la idea de illa (insula). Si, a més, l'interior fos de color esmaragda (smaragdina) el conjunt quedaria més compacte:

A la pràctica, la reprogramació no seria trivial. S'hauria d'establir una zona que anés per sota de les lletres que formen el perímetre del fractal. La zona estaria delimitada per línies rectes que formarien una figura tancada. L'interior es pintaria en color esmaragda (RGB 91 156 100). De fet no tinc clar quin és oficialment RGB del color esmaragda pel que l'hauria de buscar (sembla ser que és aquest). Quedaria més o menys així:

Per tant, en una propera exposició convindria que l'aspecte de l'obra fos aquest. Posteriorment, el programa hauria de permetre canviar el color de l'interior de l'illa, a part dels altres paràmetres que ara mateix ja pot manipular.

Actualització 25/04/07. Cal considerar la següent opció: en una propera exposició, podria pintar a mà l'interior de les illes. S'hauria d'aconseguir un color esmaragda i pintar sense por a que agafi volum. Així es pot donar una impressió més acurada d'una illa (vegetació).

Música i forma

Avui em ve de gust recuperar, amb lleugeres modificacions, un text escrit el 22 de setembre de 2003. És un escrit en el que exposo en primer lloc una senzilla poesia i la seva interpretació. La poesia és diguem-ne el resultat d'una reflexió sobre què és la música i perquè ens emociona de la manera que ho fa. Després, faig una reflexió sobre la relació entre la forma i el so prou interessant que pot donar peu a altres projectes:

De sobte,

la mà pren la tija,

agita,

i la flor emet fragància,

que omple,

els sentits del qui olora.

"De sobte": vol dir que la música se sent d'una manera espontània. És clar que es pot escoltar en qualsevol moment...però quan no te l'esperes, quan t'agafa desprevingut, el seu efecte és multiplica per 10.

"la mà pren la tija": la mà és la música. La tija és l'ànima. La música, quan menys t'ho esperes, agafa l'ànima i "l'agita", la remou, la torba, la fa vibrar.

"i la flor emet fragància": la tija/ànima forma part de la flor. La flor és tot l'ésser, que al sentir la música, vibra, i emet fragància que fa bona olor (la virtut).

"que omple, els sentits del qui l'olora": aquesta virtut que ajuda a exterioritzar la música, omple a aquell que l'escolta, o, en els seus actes, aquell que es beneficia de la seva companyia.

La poesia intenta expressar una idea difícil d'explicar en prosa: la música és simplement SO. Allò que ens emociona no és aquest SO, sinó que és el moviment de la nostra ànima, la seva vibració, de la mateixa manera que, quan volem sentir la olor d'una flor, sovint ens apropem a ella i l'agitem suaument. El pol·len, amb el moviment, desprèn olor que ens arriba a l'olfacte i ens fa gaudir. Ara bé, el que ens fa gaudir no és la mà que agita la flor (la música), sinó que el que ens fa gaudir és causa de la seva acció sobre la tija (ànima).

És bonic pensar així, doncs aquesta idea mostra, descobreix la bellesa magnífica que existeix en cadascun de nosaltres. La música, en el sentit més literal, sóc jo.

Quan parlo de música, penso amb certs moments de profunda intensitat. En general, qualsevol forma de música indueix qualsevol forma d'estat d'ànim, però sempre és el reflex de la pròpia ànima de cadascú. Un raper, escolta rap. La fragància que emet la flor, no serà de la mateixa espècie que la emesa escoltant música clàssica, però igualment s'emet. El que pot ser no està tant clar és que emeti fragància, i.e. bona olor (sobre tot, després de ballar-lo). El que no varia és el fet de que la música rap i el raper són una mateixa cosa. Una prova del que dic és el fet que la música rap és un distintiu seu, modifica la seva forma de ser i de vestir, per tant, és un reflex de la seva identitat. És pot entendre un raper sense música rap? És més, sense la música rap, els rapers no existirien, ergo els rapers i la seva música són una mateixa cosa. De la mateixa manera, jo sóc la meva música.

Cal tenir en compte també que si bé la música és so, aquest so no es produeix d'una manera fortuïta, sinó que es crea per l'acció d'altri, l'intèrpret, que executa les notes distribuïdes pel compositor, que sent la música primer en la seva ment que en l'instrument. Per tant, la música és una íntima comunicació entre les ànimes de dos homes. L'essència del compositor, fa vibrar l'essència de l'auditor. Això em fa pensar en l'íntima semblança que han de tenir les dues ànimes de compositor i auditor quan es produeix autèntica música. I aleshores, penso, quan veig un eclipsi de Sol i sento la mateixa o semblant emoció, vol dir que l'eclipsi i jo compartim una mateixa essència? És a dir, per què m'emociona l'eclipsi? La resposta, a la llum del que he dit anteriorment, és que compartim una mateixa essència. Ara bé, no puc concebre ni quina, ni com.

I la relació forma/música/so, com queda després d'aquestes idees? Fa temps que intento descobrir una relació entre música i forma. La pregunta és: Hi ha una forma consubstancial a una música? Primer: hi ha una forma per cada nota? O hi ha una forma per cada acord? O hi ha una forma per cada frase musical? És a dir, a on es fa la igualtat forma-música? Segon: donat que la música és l'ànima d'un, com s'ha vist a la poesia, per transitivitat la forma ha de ser l'ànima. Per tant, l'eclipse, que m'emociona i que, per tant, sóc jo, és també la música, aquella que em fa sentir el mateix, aproximadament. Ara entenc com, p.ex., és tant bonica l'escena dels planetes i la música de Strauss, a la introducció del film. Aquesta és potser la única relació possible entre forma-música.

Aquí acaba la cita de l'entrada del 22 de setembre. De fet ahir em va venir a la ment doncs em vaig posar a veure Koyaanisqatsi i em va tornar la idea recurrent d'unir certs fragments musicals amb imatges de formes de la natura. En la mateixa línia que Koyaanisqatsi però molt més abstracte. Per exemple: un fragment de l'introducció de Tristany i Isolda de Wagner que acompanyi imatges d'espirals en moviment: remolins d'aigua o atmosfèrics. Potser d'onades recargolant-se al mig d'una tempesta. L'objectiu és perseguir la fusió forma-música de la que parlava fa 4 anys: la música, en el sentit més literal, sóc jo (el qui l'escolta). L'eclipsi total de Sol que vaig tenir la sort de veure el 1999 a París, d'alguna inconcebible manera, també sóc jo. Arribo a aquesta conclusió assimilant eclipsi amb la música, doncs internament em produeixen emocions semblants. Ja tenim un exemple de fusió forma-música. De fet aquest concepte s'utilitza contínuament als videoclips, ja siguin de rap, rock o què sé jo. És possible però que el seu procés creatiu es faci sense ser conscient de tot el que estic dient. Possiblement, quan millor i més èxit té un videoclip és quan més ressonen la forma i la música, i.e. quan més semblants són les emocions que generen cadascuna per separat. És semblant al que passa amb dos diapasons que estan prou propers: si es fa vibrar un (música) l'altre també es posa a vibrar a la mateixa freqüència (forma). El resultat és una vibració ressonant dels dos diapasons a la mateixa freqüència (música-forma). El que dic s'entendrà ràpidament amb el següent exemple: quina emoció generaria un videoclip de rap amb imatges d'un ballet clàssic a l'estil Txaicovski? Potser seria curiós i generaria sentiments de contrarietat. El que segur no generaria són emocions intenses "raperes" o "clàssiques".

Evolució del tetrAster

El projecte tetrAster podria evolucionar de la següent manera: en primer lloc, es podria reunir en una mateixa escultura els quatre significats possibles que comentava al website: pitagorisme (alfa prima), platonisme (psyché), cristianisme (Deus) i islamisme (Al·là). La figura tridimensional seria un octaedre estrellat (figura generada amb aquest programa). Actualment, l'escultura té aquesta forma:

Es tractaria doncs de reproduir les marques de color negre sobre fons blanc sobre cadascuna de les cares de l'octaedre estrellat (de fet és la figura resultant de la fusió de dos tetraedres):

Crec que el conjunt quedaria més compacte del que ara ho està. Com a afegit, reforçaria l'idea de la unitat intrínseca de totes les tradicions filosòfiques i religioses. Tanmateix però perdria la puresa com a símbol pitagòric doncs ara hi haurien dos tetraedres en comptes d'un. En aquest sentit, cal remarcar que hi ha una figura tridimensional que s'acobla perfectament amb la interpretació pitagòrica: l'estrellació del dodecaedre:

Com es pot veure, les cares de la figura són pentalfes. Al centre, hi ha un pentàgon que suportaria l'estructura de miralls. Sobre els triangles dels pentalfes i haurien les marques trencades de l'alfa prima pitagòrica. No caldria que fos una escultura tridimensional doncs aquí m'estaria referint estrictament a la interpretació pitagòrica. La simbologia està clara: el pentalfa és el símbol dels pitagòrics i, a més, conté la proporció divina. Els mateixos pitagòrics anomenaven el pentalfa (o pentagrama) com Hygieia, paraula grega que significa "Salut". Suposo que en referència a la vertadera salut que s'adquireix a entendre perfectament el símbol.