Roger Olivella - Seeds

En 8 minuts i 45 segons

Reflexionava fa un temps sobre la relació entre música i forma. Vaig concloure fent una analogia: "És semblant al que passa amb dos diapasons que estan prou propers: si es fa vibrar un (música) l'altre també es posa a vibrar a la mateixa freqüència (forma). El resultat és una vibració ressonant dels dos diapasons a la mateixa freqüència (música-forma)". De fet els grans moments de, per exemple, la història cinematògrafica considero que són resultat d'aquesta ressonància. En aquesta línia, ja fa uns tres anys que em ronda pel cap una mena de videoclip o, simplement, un conjunt d'imatges relacionades amb una certa música que crec que tenen aquesta propietat de ressonància. Si més no, a mi em produeix aquesta emoció. Es tracta d'explicar la història mental de l'home passada, present i futura en exactament 8 minuts i 45 segons. Comencem per la música: moviment final de la Mort i transfiguració de Richard Strauss. En concret, els seus últims 8 o nou minuts (depèn de l'interpretació). Directament escanejat de la meva llibreta de notes, una mena de primiriu storyboard de com es desenvoluparia la filmació:

1. La lluna en primer pla, de nit.
2. La lluna reflexada en la pupila d'un ull obert, com al principi de Blade Runner.
3. Una dona reclinada, estirada però no del tot. Recolzada sobre un braç a una roca d'una platja. Vestida i mirant la lluna com absent (la nota sobre Miquelàngel ara no recordo a què es referia).
4. La dona s'aixeca, camina a poc a poc. Camina descalça sobre la sorra. En cert moment coincident amb la música, trepitja amb un peu l'aigua i es dóna compte que pot caminar sobre d'ella.
5. Vista panoràmica del crepúscle a una bahia (Portbou?).
6. La dona camina cap a l'hortizó sobre el mar. Sobre les onades. Descobreix la natura al voltant seu. Somriu per primer vegada.
7. Gira la vista al Sol i el mira directament. L'enlluerna.
8. La dona s'ha anat desvestint progressivament en el transcurs de la filmació. No per propia voluntat: els vels del seu vestit es van caient paulatinament. Arriba un moment que es queda nua davant del Sol, sobre el mar. Serena. Coincideix amb un moment "in crescendo" de la música. Es veu la noia sense cabell. Costa distingir ja si és una dona o home: andrògin? En un moment donat, agafa forces i comença a correr per sobre el mar. Salta pèr sobre les onades. Les pica amb el peu i s'esquitxa. Es produeix una sequència d'imatges alternativa entre la musica i un primer pla de la cara però estàtica. No es mou. Semblant al moment del film 2001 on l'astronauta s'enfronta amb la visió irreal de l'Univers (el moment LSD que dèien fa uns anys).
9. El punt culminant, la catàrsis. Coincideix amb el culminant de la música. L'andrògin salta amb els braços extesos. Crida amb totes les seves forces mirant fixament al Sol. S'hi fusiona i desapareix.
10. Panoràmica de la bahia. Només hi ha natura: el mar, les roques i el Sol. Coincideix amb un moment de relaxació musical.
11. La càmera fa un zoom lent al Sol. Ens enlluerna.
12. Fos a blanc i final.