Roger Olivella - Seeds

Què he de fer?

Rescato un escrit que vaig redactar fa aproximadament un any i que m'ha fet molta gràcia trobar. Continuo pensant exactament el mateix.

RRRRRRIIIIIIIINNGGGGGGGGGGG! Què passa? O no, un altre cop dilluns...M'aixeco amb l'estrèpit del despertador. A correcuita, em despullo i dutxo amb aigua calenta. Després de vestir-me i esmorzar precipitadament, recullo l'entrepà, la bossa amb el mòbil i els calers i surto disparat cap a la feina. Després de passar-me masses hores mirant de solucionar problemes que en realitat no m'importen res en absolut, torno a casa cansat i gairebé sense energies. Les suficients per preparar el sopar i caure rendit sobre el sofà i entretenir-me amorrat al televisor.

En realitat, la majoria de mortals compartim una vida molt semblant. Monòtona. Maquinal. Inercial. Sort en tenim dels raigs de llum que ens arriben d'aquells que més estimem! En aquest context, quants de nosaltres mai s'ha plantejat de tot cor la següent pregunta: Què he de fer? No em refereixo al quefer diari sinó al pla vital. Què faig amb la meva vida? Em satisfà ser una màquina de treballar? Em sento realitzat? No heu sentit mai una veu interior que es resisteix a tot això? Normalment la pobre veueta no arriba ni a comunicar-se amb nosaltres doncs el soroll quotidià és massa eixordidor. Tanmateix estir segur que, encara que no ho diguem a ningú, tots pensem que el que fem no ens omple del tot. Si alguna vegada ens ho hem preguntat, possiblement la resposta quedi sense contestar i ens veiem acte seguit immersos en la espiral del dia a dia, oblidant-nos d'aquestes...tonteries.

Al meu entendre és important que ens preguntem honestament què volem fer. Poc després de preguntar-nos-ho, veurem que ens assalten desenes d'opcions: ho deixo tot i continuo estudiant allò que sempre m'ha agradat. Envio un currículum a aquella empresa o organisme que sempre he somiat estar. Buido tots els estalvis i em compro un veler per donar la volta al món. Què sé jo. Quina opció doncs escollir entre totes aquestes? Potser estudiar allò que sempre havia desitjat. Però ara que hi penso, potser ja sóc massa gran per fer-ho. A més, el meu nivell de vida d'ara no em permet fer aquest canvi tant brusc: com es pagarà la hipoteca i el col·legi dels nens? Aviat, el nostre cap comença a analitzar totes les opcions i es dona compte que està tan atrapat en la vida que porta ara que no sap com sortir-ne'n. Cansat de pensar-hi, aviat deixa estar el tema i torna a la seva rutina de sempre.

L'única manera de rebentar tota aquesta amalgama de pensament negatius (si, rebentar-la, fer-la miques) és redueix, al meu entendre, a fer cas del simple i antiquíssim axioma "Coneix-te a tu mateix". Els misteris essencials de la vida (i la mort) ja fa segles que estan resolts. El problema és que malhauradament els hem oblidat. O pitjor encara, els tenim al davant i ni els reconeixem.

"Coneix-te a tu mateix". L'autoconeixement profund d'un mateix. Pensem en la ment de l'home com si fos semblant a una ceba. Capes concèntriques i al centre, el nucli. Hi ha gent que es passa tota la vida, que es diu aviat, vivint només la capa més exterior del seu ésser. És la capa més influenciable, la que depèn del lloc on hem nascut. De l'educació que hem rebut. La que dicta molts dels sentiments que pretenem ser genuïnament nostres però que no son res més que emocions heretades del nostre entorn familiar i cultural: "sóc del Barça", "no m'agrada la truita amb patates", "prefereixo la muntanya a la platja", "no puc viure sense internet", "sóc d'esquerres i progressista", "m'agrada l'olor a mar", "em fan por les altures", etc. Hi ha una xarxa interminable, amalgama amorfa de gustos i disgustos, fòbies i fílies que conformen la nostra personalitat. I amb la mera descripció d'aquestes ja pensem tot cofois que ens coneixem a nosaltres mateixos. En certa manera ho estem fent, si. Sentim que som del Barça. Sentim l'agradable olor a mar o el disgusts d'estar a una platja envoltats de turistes. Però ho som en la mesura que, per exemple, puc descriure una muntanya dibuixant-ne només el seu perfil. Quant més és la muntanya que el seu simple perfil! Quants camins, arbres, flors, coves, insectes, ocells i altres meravelles no es poden descriure amb un simple i trist perfil?

És com si un explorador volgués veure el centre d'un bosc però no pogués fer-ho doncs els arbres del seu davant li taparien la vista. Pensaria el viatger que tot el bosc son els arbres que té davant dels morros? En certa manera si que son el bosc. Però només una part molt minsa. El viatger, per conèixer el centre del bosc, s'hauria d'armar de valor i honestedat i apartar els primers arbustos per començar el seu viatge pel dens i fosc bosc.

Per tant, responent a la pregunta "què he de fer?", si és que mai teniu la desgràcia de fer-vos-la, jo contestaria: comença per conèixer en detall la teva capa més superficial i de la manera més honesta possible. Després, ja en continuarem parlant.