Roger Olivella - Seeds

Inspiracions visuals

 

En 8 minuts i 45 segons

Reflexionava fa un temps sobre la relació entre música i forma. Vaig concloure fent una analogia: "És semblant al que passa amb dos diapasons que estan prou propers: si es fa vibrar un (música) l'altre també es posa a vibrar a la mateixa freqüència (forma). El resultat és una vibració ressonant dels dos diapasons a la mateixa freqüència (música-forma)". De fet els grans moments de, per exemple, la història cinematògrafica considero que són resultat d'aquesta ressonància. En aquesta línia, ja fa uns tres anys que em ronda pel cap una mena de videoclip o, simplement, un conjunt d'imatges relacionades amb una certa música que crec que tenen aquesta propietat de ressonància. Si més no, a mi em produeix aquesta emoció. Es tracta d'explicar la història mental de l'home passada, present i futura en exactament 8 minuts i 45 segons. Comencem per la música: moviment final de la Mort i transfiguració de Richard Strauss. En concret, els seus últims 8 o nou minuts (depèn de l'interpretació). Directament escanejat de la meva llibreta de notes, una mena de primiriu storyboard de com es desenvoluparia la filmació:

1. La lluna en primer pla, de nit.
2. La lluna reflexada en la pupila d'un ull obert, com al principi de Blade Runner.
3. Una dona reclinada, estirada però no del tot. Recolzada sobre un braç a una roca d'una platja. Vestida i mirant la lluna com absent (la nota sobre Miquelàngel ara no recordo a què es referia).
4. La dona s'aixeca, camina a poc a poc. Camina descalça sobre la sorra. En cert moment coincident amb la música, trepitja amb un peu l'aigua i es dóna compte que pot caminar sobre d'ella.
5. Vista panoràmica del crepúscle a una bahia (Portbou?).
6. La dona camina cap a l'hortizó sobre el mar. Sobre les onades. Descobreix la natura al voltant seu. Somriu per primer vegada.
7. Gira la vista al Sol i el mira directament. L'enlluerna.
8. La dona s'ha anat desvestint progressivament en el transcurs de la filmació. No per propia voluntat: els vels del seu vestit es van caient paulatinament. Arriba un moment que es queda nua davant del Sol, sobre el mar. Serena. Coincideix amb un moment "in crescendo" de la música. Es veu la noia sense cabell. Costa distingir ja si és una dona o home: andrògin? En un moment donat, agafa forces i comença a correr per sobre el mar. Salta pèr sobre les onades. Les pica amb el peu i s'esquitxa. Es produeix una sequència d'imatges alternativa entre la musica i un primer pla de la cara però estàtica. No es mou. Semblant al moment del film 2001 on l'astronauta s'enfronta amb la visió irreal de l'Univers (el moment LSD que dèien fa uns anys).
9. El punt culminant, la catàrsis. Coincideix amb el culminant de la música. L'andrògin salta amb els braços extesos. Crida amb totes les seves forces mirant fixament al Sol. S'hi fusiona i desapareix.
10. Panoràmica de la bahia. Només hi ha natura: el mar, les roques i el Sol. Coincideix amb un moment de relaxació musical.
11. La càmera fa un zoom lent al Sol. Ens enlluerna.
12. Fos a blanc i final.

Música i forma

Avui em ve de gust recuperar, amb lleugeres modificacions, un text escrit el 22 de setembre de 2003. És un escrit en el que exposo en primer lloc una senzilla poesia i la seva interpretació. La poesia és diguem-ne el resultat d'una reflexió sobre què és la música i perquè ens emociona de la manera que ho fa. Després, faig una reflexió sobre la relació entre la forma i el so prou interessant que pot donar peu a altres projectes:

De sobte,

la mà pren la tija,

agita,

i la flor emet fragància,

que omple,

els sentits del qui olora.

"De sobte": vol dir que la música se sent d'una manera espontània. És clar que es pot escoltar en qualsevol moment...però quan no te l'esperes, quan t'agafa desprevingut, el seu efecte és multiplica per 10.

"la mà pren la tija": la mà és la música. La tija és l'ànima. La música, quan menys t'ho esperes, agafa l'ànima i "l'agita", la remou, la torba, la fa vibrar.

"i la flor emet fragància": la tija/ànima forma part de la flor. La flor és tot l'ésser, que al sentir la música, vibra, i emet fragància que fa bona olor (la virtut).

"que omple, els sentits del qui l'olora": aquesta virtut que ajuda a exterioritzar la música, omple a aquell que l'escolta, o, en els seus actes, aquell que es beneficia de la seva companyia.

La poesia intenta expressar una idea difícil d'explicar en prosa: la música és simplement SO. Allò que ens emociona no és aquest SO, sinó que és el moviment de la nostra ànima, la seva vibració, de la mateixa manera que, quan volem sentir la olor d'una flor, sovint ens apropem a ella i l'agitem suaument. El pol·len, amb el moviment, desprèn olor que ens arriba a l'olfacte i ens fa gaudir. Ara bé, el que ens fa gaudir no és la mà que agita la flor (la música), sinó que el que ens fa gaudir és causa de la seva acció sobre la tija (ànima).

És bonic pensar així, doncs aquesta idea mostra, descobreix la bellesa magnífica que existeix en cadascun de nosaltres. La música, en el sentit més literal, sóc jo.

Quan parlo de música, penso amb certs moments de profunda intensitat. En general, qualsevol forma de música indueix qualsevol forma d'estat d'ànim, però sempre és el reflex de la pròpia ànima de cadascú. Un raper, escolta rap. La fragància que emet la flor, no serà de la mateixa espècie que la emesa escoltant música clàssica, però igualment s'emet. El que pot ser no està tant clar és que emeti fragància, i.e. bona olor (sobre tot, després de ballar-lo). El que no varia és el fet de que la música rap i el raper són una mateixa cosa. Una prova del que dic és el fet que la música rap és un distintiu seu, modifica la seva forma de ser i de vestir, per tant, és un reflex de la seva identitat. És pot entendre un raper sense música rap? És més, sense la música rap, els rapers no existirien, ergo els rapers i la seva música són una mateixa cosa. De la mateixa manera, jo sóc la meva música.

Cal tenir en compte també que si bé la música és so, aquest so no es produeix d'una manera fortuïta, sinó que es crea per l'acció d'altri, l'intèrpret, que executa les notes distribuïdes pel compositor, que sent la música primer en la seva ment que en l'instrument. Per tant, la música és una íntima comunicació entre les ànimes de dos homes. L'essència del compositor, fa vibrar l'essència de l'auditor. Això em fa pensar en l'íntima semblança que han de tenir les dues ànimes de compositor i auditor quan es produeix autèntica música. I aleshores, penso, quan veig un eclipsi de Sol i sento la mateixa o semblant emoció, vol dir que l'eclipsi i jo compartim una mateixa essència? És a dir, per què m'emociona l'eclipsi? La resposta, a la llum del que he dit anteriorment, és que compartim una mateixa essència. Ara bé, no puc concebre ni quina, ni com.

I la relació forma/música/so, com queda després d'aquestes idees? Fa temps que intento descobrir una relació entre música i forma. La pregunta és: Hi ha una forma consubstancial a una música? Primer: hi ha una forma per cada nota? O hi ha una forma per cada acord? O hi ha una forma per cada frase musical? És a dir, a on es fa la igualtat forma-música? Segon: donat que la música és l'ànima d'un, com s'ha vist a la poesia, per transitivitat la forma ha de ser l'ànima. Per tant, l'eclipse, que m'emociona i que, per tant, sóc jo, és també la música, aquella que em fa sentir el mateix, aproximadament. Ara entenc com, p.ex., és tant bonica l'escena dels planetes i la música de Strauss, a la introducció del film. Aquesta és potser la única relació possible entre forma-música.

Aquí acaba la cita de l'entrada del 22 de setembre. De fet ahir em va venir a la ment doncs em vaig posar a veure Koyaanisqatsi i em va tornar la idea recurrent d'unir certs fragments musicals amb imatges de formes de la natura. En la mateixa línia que Koyaanisqatsi però molt més abstracte. Per exemple: un fragment de l'introducció de Tristany i Isolda de Wagner que acompanyi imatges d'espirals en moviment: remolins d'aigua o atmosfèrics. Potser d'onades recargolant-se al mig d'una tempesta. L'objectiu és perseguir la fusió forma-música de la que parlava fa 4 anys: la música, en el sentit més literal, sóc jo (el qui l'escolta). L'eclipsi total de Sol que vaig tenir la sort de veure el 1999 a París, d'alguna inconcebible manera, també sóc jo. Arribo a aquesta conclusió assimilant eclipsi amb la música, doncs internament em produeixen emocions semblants. Ja tenim un exemple de fusió forma-música. De fet aquest concepte s'utilitza contínuament als videoclips, ja siguin de rap, rock o què sé jo. És possible però que el seu procés creatiu es faci sense ser conscient de tot el que estic dient. Possiblement, quan millor i més èxit té un videoclip és quan més ressonen la forma i la música, i.e. quan més semblants són les emocions que generen cadascuna per separat. És semblant al que passa amb dos diapasons que estan prou propers: si es fa vibrar un (música) l'altre també es posa a vibrar a la mateixa freqüència (forma). El resultat és una vibració ressonant dels dos diapasons a la mateixa freqüència (música-forma). El que dic s'entendrà ràpidament amb el següent exemple: quina emoció generaria un videoclip de rap amb imatges d'un ballet clàssic a l'estil Txaicovski? Potser seria curiós i generaria sentiments de contrarietat. El que segur no generaria són emocions intenses "raperes" o "clàssiques".