Roger Olivella - Seeds

Què he de fer?

Rescato un escrit que vaig redactar fa aproximadament un any i que m'ha fet molta gràcia trobar. Continuo pensant exactament el mateix.

RRRRRRIIIIIIIINNGGGGGGGGGGG! Què passa? O no, un altre cop dilluns...M'aixeco amb l'estrèpit del despertador. A correcuita, em despullo i dutxo amb aigua calenta. Després de vestir-me i esmorzar precipitadament, recullo l'entrepà, la bossa amb el mòbil i els calers i surto disparat cap a la feina. Després de passar-me masses hores mirant de solucionar problemes que en realitat no m'importen res en absolut, torno a casa cansat i gairebé sense energies. Les suficients per preparar el sopar i caure rendit sobre el sofà i entretenir-me amorrat al televisor.

En realitat, la majoria de mortals compartim una vida molt semblant. Monòtona. Maquinal. Inercial. Sort en tenim dels raigs de llum que ens arriben d'aquells que més estimem! En aquest context, quants de nosaltres mai s'ha plantejat de tot cor la següent pregunta: Què he de fer? No em refereixo al quefer diari sinó al pla vital. Què faig amb la meva vida? Em satisfà ser una màquina de treballar? Em sento realitzat? No heu sentit mai una veu interior que es resisteix a tot això? Normalment la pobre veueta no arriba ni a comunicar-se amb nosaltres doncs el soroll quotidià és massa eixordidor. Tanmateix estir segur que, encara que no ho diguem a ningú, tots pensem que el que fem no ens omple del tot. Si alguna vegada ens ho hem preguntat, possiblement la resposta quedi sense contestar i ens veiem acte seguit immersos en la espiral del dia a dia, oblidant-nos d'aquestes...tonteries.

Al meu entendre és important que ens preguntem honestament què volem fer. Poc després de preguntar-nos-ho, veurem que ens assalten desenes d'opcions: ho deixo tot i continuo estudiant allò que sempre m'ha agradat. Envio un currículum a aquella empresa o organisme que sempre he somiat estar. Buido tots els estalvis i em compro un veler per donar la volta al món. Què sé jo. Quina opció doncs escollir entre totes aquestes? Potser estudiar allò que sempre havia desitjat. Però ara que hi penso, potser ja sóc massa gran per fer-ho. A més, el meu nivell de vida d'ara no em permet fer aquest canvi tant brusc: com es pagarà la hipoteca i el col·legi dels nens? Aviat, el nostre cap comença a analitzar totes les opcions i es dona compte que està tan atrapat en la vida que porta ara que no sap com sortir-ne'n. Cansat de pensar-hi, aviat deixa estar el tema i torna a la seva rutina de sempre.

L'única manera de rebentar tota aquesta amalgama de pensament negatius (si, rebentar-la, fer-la miques) és redueix, al meu entendre, a fer cas del simple i antiquíssim axioma "Coneix-te a tu mateix". Els misteris essencials de la vida (i la mort) ja fa segles que estan resolts. El problema és que malhauradament els hem oblidat. O pitjor encara, els tenim al davant i ni els reconeixem.

"Coneix-te a tu mateix". L'autoconeixement profund d'un mateix. Pensem en la ment de l'home com si fos semblant a una ceba. Capes concèntriques i al centre, el nucli. Hi ha gent que es passa tota la vida, que es diu aviat, vivint només la capa més exterior del seu ésser. És la capa més influenciable, la que depèn del lloc on hem nascut. De l'educació que hem rebut. La que dicta molts dels sentiments que pretenem ser genuïnament nostres però que no son res més que emocions heretades del nostre entorn familiar i cultural: "sóc del Barça", "no m'agrada la truita amb patates", "prefereixo la muntanya a la platja", "no puc viure sense internet", "sóc d'esquerres i progressista", "m'agrada l'olor a mar", "em fan por les altures", etc. Hi ha una xarxa interminable, amalgama amorfa de gustos i disgustos, fòbies i fílies que conformen la nostra personalitat. I amb la mera descripció d'aquestes ja pensem tot cofois que ens coneixem a nosaltres mateixos. En certa manera ho estem fent, si. Sentim que som del Barça. Sentim l'agradable olor a mar o el disgusts d'estar a una platja envoltats de turistes. Però ho som en la mesura que, per exemple, puc descriure una muntanya dibuixant-ne només el seu perfil. Quant més és la muntanya que el seu simple perfil! Quants camins, arbres, flors, coves, insectes, ocells i altres meravelles no es poden descriure amb un simple i trist perfil?

És com si un explorador volgués veure el centre d'un bosc però no pogués fer-ho doncs els arbres del seu davant li taparien la vista. Pensaria el viatger que tot el bosc son els arbres que té davant dels morros? En certa manera si que son el bosc. Però només una part molt minsa. El viatger, per conèixer el centre del bosc, s'hauria d'armar de valor i honestedat i apartar els primers arbustos per començar el seu viatge pel dens i fosc bosc.

Per tant, responent a la pregunta "què he de fer?", si és que mai teniu la desgràcia de fer-vos-la, jo contestaria: comença per conèixer en detall la teva capa més superficial i de la manera més honesta possible. Després, ja en continuarem parlant.

Inspiracions visuals

 

L'arrel pitagòrica de la Física

Artefactes reflexius

Tant el tetrAster, com l'insula i el nou projecte d'escala lu·liana (que ja veurem a on arribarà) veig que tenen molt en comú. Les veig conceptualment semblants a (salvant les distàncies) p.ex. l'Ars Brevis de Ramón Llull o les figures geomètriques de meditació de Giordano Bruno(1) (vegeu la figura d'abaix). Són una mena d'artefactes geomètrics que ajuden a la meditació sobre temes existencials i espirituals. Una paradoxa: les meves pròpies invencions, creades per expressar certs conceptes, sobrepassen la seva funció i prenen una mena de vida pròpia. Fins al punt que ensenyen, al seu mateix creador possibilitats que ni tan sols ell havia imaginat. Més endavant exemplificaré el que estic dient amb evolucions del significat de l'insula que fa temps vaig desenvolupar. Pel moment, només puc dir que el procés creatiu de la lul·liana, els estudis previs que aquests dies estic fent, ja m'està ensenyant coses que ni m'havien passat pel cap. Per exemple, el fet de que sovint quan hom es troba sobre un cert graó de l'escala, tot al seu voltant li sembla buit, pla (no veu el volum de la resta de graons). Fent un canvi de la seva percepció (multiestable) pot tornar a reconstruïr el següent graó i continuar amb el seu ascens (o descens) de l'intel·lecte.

(1) Articuli centum et sexaginta adversus huius tempestatis mathematicos atque philosophos, Praga, 1588, p.313.

Música i forma

Avui em ve de gust recuperar, amb lleugeres modificacions, un text escrit el 22 de setembre de 2003. És un escrit en el que exposo en primer lloc una senzilla poesia i la seva interpretació. La poesia és diguem-ne el resultat d'una reflexió sobre què és la música i perquè ens emociona de la manera que ho fa. Després, faig una reflexió sobre la relació entre la forma i el so prou interessant que pot donar peu a altres projectes:

De sobte,

la mà pren la tija,

agita,

i la flor emet fragància,

que omple,

els sentits del qui olora.

"De sobte": vol dir que la música se sent d'una manera espontània. És clar que es pot escoltar en qualsevol moment...però quan no te l'esperes, quan t'agafa desprevingut, el seu efecte és multiplica per 10.

"la mà pren la tija": la mà és la música. La tija és l'ànima. La música, quan menys t'ho esperes, agafa l'ànima i "l'agita", la remou, la torba, la fa vibrar.

"i la flor emet fragància": la tija/ànima forma part de la flor. La flor és tot l'ésser, que al sentir la música, vibra, i emet fragància que fa bona olor (la virtut).

"que omple, els sentits del qui l'olora": aquesta virtut que ajuda a exterioritzar la música, omple a aquell que l'escolta, o, en els seus actes, aquell que es beneficia de la seva companyia.

La poesia intenta expressar una idea difícil d'explicar en prosa: la música és simplement SO. Allò que ens emociona no és aquest SO, sinó que és el moviment de la nostra ànima, la seva vibració, de la mateixa manera que, quan volem sentir la olor d'una flor, sovint ens apropem a ella i l'agitem suaument. El pol·len, amb el moviment, desprèn olor que ens arriba a l'olfacte i ens fa gaudir. Ara bé, el que ens fa gaudir no és la mà que agita la flor (la música), sinó que el que ens fa gaudir és causa de la seva acció sobre la tija (ànima).

És bonic pensar així, doncs aquesta idea mostra, descobreix la bellesa magnífica que existeix en cadascun de nosaltres. La música, en el sentit més literal, sóc jo.

Quan parlo de música, penso amb certs moments de profunda intensitat. En general, qualsevol forma de música indueix qualsevol forma d'estat d'ànim, però sempre és el reflex de la pròpia ànima de cadascú. Un raper, escolta rap. La fragància que emet la flor, no serà de la mateixa espècie que la emesa escoltant música clàssica, però igualment s'emet. El que pot ser no està tant clar és que emeti fragància, i.e. bona olor (sobre tot, després de ballar-lo). El que no varia és el fet de que la música rap i el raper són una mateixa cosa. Una prova del que dic és el fet que la música rap és un distintiu seu, modifica la seva forma de ser i de vestir, per tant, és un reflex de la seva identitat. És pot entendre un raper sense música rap? És més, sense la música rap, els rapers no existirien, ergo els rapers i la seva música són una mateixa cosa. De la mateixa manera, jo sóc la meva música.

Cal tenir en compte també que si bé la música és so, aquest so no es produeix d'una manera fortuïta, sinó que es crea per l'acció d'altri, l'intèrpret, que executa les notes distribuïdes pel compositor, que sent la música primer en la seva ment que en l'instrument. Per tant, la música és una íntima comunicació entre les ànimes de dos homes. L'essència del compositor, fa vibrar l'essència de l'auditor. Això em fa pensar en l'íntima semblança que han de tenir les dues ànimes de compositor i auditor quan es produeix autèntica música. I aleshores, penso, quan veig un eclipsi de Sol i sento la mateixa o semblant emoció, vol dir que l'eclipsi i jo compartim una mateixa essència? És a dir, per què m'emociona l'eclipsi? La resposta, a la llum del que he dit anteriorment, és que compartim una mateixa essència. Ara bé, no puc concebre ni quina, ni com.

I la relació forma/música/so, com queda després d'aquestes idees? Fa temps que intento descobrir una relació entre música i forma. La pregunta és: Hi ha una forma consubstancial a una música? Primer: hi ha una forma per cada nota? O hi ha una forma per cada acord? O hi ha una forma per cada frase musical? És a dir, a on es fa la igualtat forma-música? Segon: donat que la música és l'ànima d'un, com s'ha vist a la poesia, per transitivitat la forma ha de ser l'ànima. Per tant, l'eclipse, que m'emociona i que, per tant, sóc jo, és també la música, aquella que em fa sentir el mateix, aproximadament. Ara entenc com, p.ex., és tant bonica l'escena dels planetes i la música de Strauss, a la introducció del film. Aquesta és potser la única relació possible entre forma-música.

Aquí acaba la cita de l'entrada del 22 de setembre. De fet ahir em va venir a la ment doncs em vaig posar a veure Koyaanisqatsi i em va tornar la idea recurrent d'unir certs fragments musicals amb imatges de formes de la natura. En la mateixa línia que Koyaanisqatsi però molt més abstracte. Per exemple: un fragment de l'introducció de Tristany i Isolda de Wagner que acompanyi imatges d'espirals en moviment: remolins d'aigua o atmosfèrics. Potser d'onades recargolant-se al mig d'una tempesta. L'objectiu és perseguir la fusió forma-música de la que parlava fa 4 anys: la música, en el sentit més literal, sóc jo (el qui l'escolta). L'eclipsi total de Sol que vaig tenir la sort de veure el 1999 a París, d'alguna inconcebible manera, també sóc jo. Arribo a aquesta conclusió assimilant eclipsi amb la música, doncs internament em produeixen emocions semblants. Ja tenim un exemple de fusió forma-música. De fet aquest concepte s'utilitza contínuament als videoclips, ja siguin de rap, rock o què sé jo. És possible però que el seu procés creatiu es faci sense ser conscient de tot el que estic dient. Possiblement, quan millor i més èxit té un videoclip és quan més ressonen la forma i la música, i.e. quan més semblants són les emocions que generen cadascuna per separat. És semblant al que passa amb dos diapasons que estan prou propers: si es fa vibrar un (música) l'altre també es posa a vibrar a la mateixa freqüència (forma). El resultat és una vibració ressonant dels dos diapasons a la mateixa freqüència (música-forma). El que dic s'entendrà ràpidament amb el següent exemple: quina emoció generaria un videoclip de rap amb imatges d'un ballet clàssic a l'estil Txaicovski? Potser seria curiós i generaria sentiments de contrarietat. El que segur no generaria són emocions intenses "raperes" o "clàssiques".