« Ramón Llull | Main | software »

diumenge, novembre 18, 2007

Inspiracions visuals

Curiosament, poc després de fer el post anterior, vaig descobrir això navegant pel You Tube:
Un noi bastant jove gesticulant de manera gairebé ridícula. La primera reacció que vaig tenir al veure-ho va ser la de riure. També cert enuig doncs veia que s'estava enfotent d'una de les meves peces musicals preferides. Tanmateix, a mesura que avançava el vídeo veia que es coneixia la música d'una manera sorprenent. Fins hi tot se'l veia disfutar. A partir dels 00:32 segons comença justament el moviment musical que volia (i vull) transformar en imatge. A més, diria que la interpretació és la mateixa que jo tinc, la de Karajan. El minut 6:00 del vídeo del You Tube coincideix en el moment 8 del storyboard. Concretament quan l'andrògin comença a córrer per sobre el mar directament cap al Sol. En el vídeo es veu com a paritr dels 6:00 minuts l'escena es banya d'una llum que casi la satura. L'efecte aconseguit es pràcticament idèntic al que tenia en ment. El fet de que hagim coincidit en aquesta visió del moment culminant em diu que no vaig mal encaminat.
 
Aquesta imatge, gairebé calcada, és la que m'interessaria per l'escena num. 9, quan l'andrògin es fusiona amb el Sol. M'ha impresionat força haver vist aquesta mena de performance i comprovar la mateixa interpretació del moment culminant que hem fet els dos. Si encara no esteu convençuts de la sinceritat i sentit musical d'aquest peculiar noi aquí podeu trobar la resta dels seus vídeos.
L'idea que tinc també està fortament inspirada en una petita joia dels creadors d'anuncis. Un impressionant anunci de pantalons (si, de pantalons) que s'acaba d'una manera molt semblant al final que voldria per l'escena num. 9:
De fet, l'escena que tinc en ment seria una barreja de l'anterior amb la del noi banyat per la llum.
En tant a l'escena num. 2, tal com deia volia un primer pla d'un ull de la mateixa manera que sortia a Blade Runner:
Tanmateix, en comptes del foc que resegueix la pupil·la, tal com es veu a la imatge anterior, la idea seria mostrar la lluna en un dels seus quarts coincidint exactament amb la forma circular de la pupil·la.
Posted by Roger Olivella at 23:59
Edited on: dilluns, novembre 19, 2007 24:04
Categories: music and form, reflections, video

dijous, novembre 01, 2007

L'arrel pitagòrica de la Física

Un vídeo de Bronowski


m'ha fet entendre (per fi!) la trascendantalitat del teorema de Pitàgores. Diu Bronoswki al principi del video: "Pythagoras had proved that the world of sound is governed by exact numbers and he went on to prove that the same thing is true of the world of vision". I al final: "to this day that remains the most important single theorem in the whole mathematics (that's an extraordinary thing to say): but it's because it's the first time that the structure of nature is translated into numbers and the exact fit of the numbers describes the exact laws that binds the Universe". O sigui que el teorema de Pitàgores es considera històricament com el primer intent exitós de traslladar l'estructura del que veièm, és a dir, la Natura, a nombres. Aquesta és i no una altre l'autèntica base de la Física. Tots els físics som deixebles de Pitàgores. Però el més estrany de tot és el següent: com pot ser que l'estructura de la Natura es pugui descriure amb nombres? la resposta crec que només pot ser una: tenim tota l'estructura de l'Univers sencer dins el racó més amagat de la nostra ment. L'únic que fem és recordar-la, com deia Plató. Les matemàtiques no són res més que una immensa catedral de relacions mentals. I es dóna la meravellosa casualitat que l'estructura de la catedral coincideix amb l'estructura de la Natura. Es podria argumentar que no és que la Natura tingui la mateixa estructura, sinó que estem projectant sobre la Natura la nostra propia ment i per tant el que veièm és un reflex de noslatres mateixos. Això segurament és així. Tanmateix, si això és cert, com és que som capaços d'enviar sondes a Saturn? com és que podem comunicar-nos amb l'altra punta del món mitjançant ones elctromagnètiques? com es pot crear un microprocessador que faci funcionar un ordinador? El que vull dir és que si fós una mera projecció dels nostres pensaments a la Natura les coses no tindrien que funcionar com ho fan en realitat. Resulta doncs que dins la nostra ment podem crear relacions mentals que després veièm reflectides a la Natura. I no només això, sinó que aprofitem aqeust fet per domesticar la Natura i convidar-la a que es comporti segons els nostres interessos.
Posted by Roger Olivella at 19:57
Edited on: dijous, novembre 01, 2007 20:06
Categories: pythagoras, reflections

dilluns, maig 07, 2007

Artefactes reflexius

Tant el tetrAster, com l'insula i el nou projecte d'escala lu·liana (que ja veurem a on arribarà) veig que tenen molt en comú. Les veig conceptualment semblants a (salvant les distàncies) p.ex. l'Ars Brevis de Ramón Llull o les figures geomètriques de meditació de Giordano Bruno(1) (vegeu la figura d'abaix). Són una mena d'artefactes geomètrics que ajuden a la meditació sobre temes existencials i espirituals. Una paradoxa: les meves pròpies invencions, creades per expressar certs conceptes, sobrepassen la seva funció i prenen una mena de vida pròpia. Fins al punt que ensenyen, al seu mateix creador possibilitats que ni tan sols ell havia imaginat. Més endavant exemplificaré el que estic dient amb evolucions del significat de l'insula que fa temps vaig desenvolupar. Pel moment, només puc dir que el procés creatiu de la lul·liana, els estudis previs que aquests dies estic fent, ja m'està ensenyant coses que ni m'havien passat pel cap. Per exemple, el fet de que sovint quan hom es troba sobre un cert graó de l'escala, tot al seu voltant li sembla buit, pla (no veu el volum de la resta de graons). Fent un canvi de la seva percepció (multiestable) pot tornar a reconstruïr el següent graó i continuar amb el seu ascens (o descens) de l'intel·lecte.

(1) Articuli centum et sexaginta adversus huius tempestatis mathematicos atque philosophos, Praga, 1588, p.313.

Posted by Roger Olivella at 20:40
Edited on: divendres, octubre 12, 2007 20:45
Categories: reflections

dimarts, abril 17, 2007

Música i forma

Avui em ve de gust recuperar, amb lleugeres modificacions, un text escrit el 22 de setembre de 2003. És un escrit en el que exposo en primer lloc una senzilla poesia i la seva interpretació. La poesia és diguem-ne el resultat d'una reflexió sobre què és la música i perquè ens emociona de la manera que ho fa. Després, faig una reflexió sobre la relació entre la forma i el so prou interessant que pot donar peu a altres projectes:

De sobte,

la mà pren la tija,

agita,

i la flor emet fragància,

que omple,

els sentits del qui olora.

"De sobte": vol dir que la música se sent d'una manera espontània. És clar que es pot escoltar en qualsevol moment...però quan no te l'esperes, quan t'agafa desprevingut, el seu efecte és multiplica per 10.

"la mà pren la tija": la mà és la música. La tija és l'ànima. La música, quan menys t'ho esperes, agafa l'ànima i "l'agita", la remou, la torba, la fa vibrar.

"i la flor emet fragància": la tija/ànima forma part de la flor. La flor és tot l'ésser, que al sentir la música, vibra, i emet fragància que fa bona olor (la virtut).

"que omple, els sentits del qui l'olora": aquesta virtut que ajuda a exterioritzar la música, omple a aquell que l'escolta, o, en els seus actes, aquell que es beneficia de la seva companyia.

La poesia intenta expressar una idea difícil d'explicar en prosa: la música és simplement SO. Allò que ens emociona no és aquest SO, sinó que és el moviment de la nostra ànima, la seva vibració, de la mateixa manera que, quan volem sentir la olor d'una flor, sovint ens apropem a ella i l'agitem suaument. El pol·len, amb el moviment, desprèn olor que ens arriba a l'olfacte i ens fa gaudir. Ara bé, el que ens fa gaudir no és la mà que agita la flor (la música), sinó que el que ens fa gaudir és causa de la seva acció sobre la tija (ànima).

És bonic pensar així, doncs aquesta idea mostra, descobreix la bellesa magnífica que existeix en cadascun de nosaltres. La música, en el sentit més literal, sóc jo.

Quan parlo de música, penso amb certs moments de profunda intensitat. En general, qualsevol forma de música indueix qualsevol forma d'estat d'ànim, però sempre és el reflex de la pròpia ànima de cadascú. Un raper, escolta rap. La fragància que emet la flor, no serà de la mateixa espècie que la emesa escoltant música clàssica, però igualment s'emet. El que pot ser no està tant clar és que emeti fragància, i.e. bona olor (sobre tot, després de ballar-lo). El que no varia és el fet de que la música rap i el raper són una mateixa cosa. Una prova del que dic és el fet que la música rap és un distintiu seu, modifica la seva forma de ser i de vestir, per tant, és un reflex de la seva identitat. És pot entendre un raper sense música rap? És més, sense la música rap, els rapers no existirien, ergo els rapers i la seva música són una mateixa cosa. De la mateixa manera, jo sóc la meva música.

Cal tenir en compte també que si bé la música és so, aquest so no es produeix d'una manera fortuïta, sinó que es crea per l'acció d'altri, l'intèrpret, que executa les notes distribuïdes pel compositor, que sent la música primer en la seva ment que en l'instrument. Per tant, la música és una íntima comunicació entre les ànimes de dos homes. L'essència del compositor, fa vibrar l'essència de l'auditor. Això em fa pensar en l'íntima semblança que han de tenir les dues ànimes de compositor i auditor quan es produeix autèntica música. I aleshores, penso, quan veig un eclipsi de Sol i sento la mateixa o semblant emoció, vol dir que l'eclipsi i jo compartim una mateixa essència? És a dir, per què m'emociona l'eclipsi? La resposta, a la llum del que he dit anteriorment, és que compartim una mateixa essència. Ara bé, no puc concebre ni quina, ni com.

I la relació forma/música/so, com queda després d'aquestes idees? Fa temps que intento descobrir una relació entre música i forma. La pregunta és: Hi ha una forma consubstancial a una música? Primer: hi ha una forma per cada nota? O hi ha una forma per cada acord? O hi ha una forma per cada frase musical? És a dir, a on es fa la igualtat forma-música? Segon: donat que la música és l'ànima d'un, com s'ha vist a la poesia, per transitivitat la forma ha de ser l'ànima. Per tant, l'eclipse, que m'emociona i que, per tant, sóc jo, és també la música, aquella que em fa sentir el mateix, aproximadament. Ara entenc com, p.ex., és tant bonica l'escena dels planetes i la música de Strauss, a la introducció del film. Aquesta és potser la única relació possible entre forma-música.

Aquí acaba la cita de l'entrada del 22 de setembre. De fet ahir em va venir a la ment doncs em vaig posar a veure Koyaanisqatsi i em va tornar la idea recurrent d'unir certs fragments musicals amb imatges de formes de la natura. En la mateixa línia que Koyaanisqatsi però molt més abstracte. Per exemple: un fragment de l'introducció de Tristany i Isolda de Wagner que acompanyi imatges d'espirals en moviment: remolins d'aigua o atmosfèrics. Potser d'onades recargolant-se al mig d'una tempesta. L'objectiu és perseguir la fusió forma-música de la que parlava fa 4 anys: la música, en el sentit més literal, sóc jo (el qui l'escolta). L'eclipsi total de Sol que vaig tenir la sort de veure el 1999 a París, d'alguna inconcebible manera, també sóc jo. Arribo a aquesta conclusió assimilant eclipsi amb la música, doncs internament em produeixen emocions semblants. Ja tenim un exemple de fusió forma-música. De fet aquest concepte s'utilitza contínuament als videoclips, ja siguin de rap, rock o què sé jo. És possible però que el seu procés creatiu es faci sense ser conscient de tot el que estic dient. Possiblement, quan millor i més èxit té un videoclip és quan més ressonen la forma i la música, i.e. quan més semblants són les emocions que generen cadascuna per separat. És semblant al que passa amb dos diapasons que estan prou propers: si es fa vibrar un (música) l'altre també es posa a vibrar a la mateixa freqüència (forma). El resultat és una vibració ressonant dels dos diapasons a la mateixa freqüència (música-forma). El que dic s'entendrà ràpidament amb el següent exemple: quina emoció generaria un videoclip de rap amb imatges d'un ballet clàssic a l'estil Txaicovski? Potser seria curiós i generaria sentiments de contrarietat. El que segur no generaria són emocions intenses "raperes" o "clàssiques".

Posted by Roger Olivella at 22:48
Edited on: diumenge, setembre 30, 2007 23:07
Categories: music and form, poetry, reflections